La Ruta de L’Escanyapobres. Autor II

La importància de Narcís Oller 

Us heu preguntat mai per què Narcís Oller és tan reconegut dins de la literatura catalana?

La situació familiar en què es veié immers ja va propiciar des d'un principi el conreu intel·lectual i la visibilitat de la seva obra. Fill d'ambients burgesos, el seu pare fou notari i la seva mare, cosina del primer president de la Primera República Espanyola, Estanislau Figueras i de Moragas. El seu rebesavi, Jeroni de Tavern, fou advocat al Parlament i president de la Court d'Appele de Tolouse.

Permeteu-nos un incís: Oller fou proper a les idees naturalistes, que, casualment, creien en el determinisme radical. Hom està sotmès a un fat escrit. Ningú no pot escapar dels seus orígens: descendent d'humils equival a vida humil, i descendent de benestants equival a vida benestant. Aquesta fórmula aplicada a la biografia d'Oller només podia conduir-lo per una bona drecera.

Època de triomfs

Oller, juntament amb el seu cosí germà Josep Yxart i de Moragas i el seu amic Joan Sardà, dos crítics de renom de l'època, constituiren l'entrada del realisme europeu a Catalunya, fet que obrí les portes a un nou moviment encara no explorat pels autors catalans.

A més a més, Narcís Oller va obrir-se camins pel seu compte: de la mà d'Yxart i escrita la seva opera prima, s'encarregà de donar-se a conèixer tant dins de Catalunya com fora ‒allò que avui dia en diríem autospam‒. El seu objectiu era bastir-se de capital simbòlic, altrament dit fama. I ho va aconseguir.

Per gentilesa d'Isaac Paulousky, amb qui establí relació durant la seva estada a Barcelona, restà una temporada a París en companyia del seu cosí Josep Yxart. Allí entrà en contacte amb una xarxa de prestigiosos autors, aliments sine qua non per al seu capital simbòlic creixent. Fou en aquest punt, doncs, que Oller s'introduí en el camp literari. D'entre els primers autors que conegué, el més destacat és Émile Zola, el qual considerà que Oller no sabé adaptar-se al seu estil: a la carta pròleg de la traducció francesa de La papallona matisà que la forma que tenia Oller d'entendre el naturalisme ‒mogut per l'art pour l'art,‒ i la seva pròpia eren molt distants, i és que el vessant sentimentalista d’Oller l’allunyava de la literatura purament objectiva que Zola havia dissenyat‒anomenada tècnicament novel·la experimental‒.

Quant a aquest aspecte, és rellevant la opinió de Paulousky, que Oller rebé amb gran aprovació:

No entenc com ningú s’ha atrevit a dir que Oller sia deixeble de Zola, quan per a mi són l’anvers i el revers de la medalla. Doneu-li un home a Zola i aquest no pararà fins a trobar-li la bèstia. Doneu una bèstia a Oller i aquest no pararà fins a trobar-li l’ànima.

Tot i així, també és cert que Émile Zola li traduí més d'una obra al francès, amb la qual corroborà les habilitats literàries del nostre autor.

Un altre dels mèrits d'Oller, tot i haver-se introduit prèviament al món de la literatura en castellà i francès, és la utilització de la llengua catalana, que durant la segona meitat del segle XIX es trobava en un estat embrionari. D'aquesta manera esdevingué un col·laborador transcendental dels Jocs Florals ‒motor que, tal com s'exposa a l'entrada en què tractem la seva biografia, el va dur a escriure en català‒ i, a posteriori, es convertí en un símbol de la seva celebració. A més d'intervenir-hi com a orador, les seves obres Sor Sanxa, Isabel de Galceran i L'Escanyapobres obtingueren el premi en narrativa els anys 1879, 1880 i 1884 respectivament.

De fet, Narcís Oller, juntament amb Àngel Guimerà ‒amb el gènere teatral‒ i Jacint Verdaguer ‒en l'àmbit de la poesia‒, patums amb qui constituí un trio imparable, va desplegar uns fonaments fortíssims que encara avui dia sostenen la literatura catalana contemporània.

El seu amic Benito Pérez Galdós, emperò, no es mostrà gens a favor d'aquest decantament cap a la llengua catalana. En una epístola que li dirigí deixà constància del seu pensament:

Lo que sí que le diré es que es tontísimo que V. escriba en catalán. Ya que se irán Vds. cuando de la manía del catalanismo y de la renaixensa. Y si es preciso, por motivos que no alcanzo, que el catalán viva como llengua literaria, deje V. a los poetes que se encarguen de esto.

Però era innegable: el català no fou un impediment per al triomf d'Oller, ans al contrari.

Durant el segle XIX, l'obra de Narcís Oller va ser molt ben valorada pel públic burgès, atès que responia als seus interessos lúdics. També rebé bones crítiques, tant catalanes com estrangeres ‒castellanes, franceses i italianes‒; a tall d'exemple, destaquem les paraules de Menéndez y Pelayo: «De enhorabuena están las letras catalanas: ayer Canigó, hoy Vilaniu.» I fou així com es col·locà en el centre del camp literari català del segle XIX.

Un estil peculiar

Tant la influència naturalista com la renaixentista conferiren a Oller un estil propi, en què la objectivitat realista es fusionava amb la subjectivitat romanticista, a Catalunya traduïda sota el nom de Renaixença. D'altra banda, la seva darrera etapa literària convisqué amb el triomf del Modernisme català, que quedà plasmat en les seves darreres novel·les.

Un dels aspectes que més singularitzen l'estil d'Oller és la seva sensibilitat descriptiva. Val a dir que la Cerdanya, alberg de moltes de les seves vacances, ha bressolat aquesta capacitat, i és que la Cerdanya és ben bé un espai reflex dels trets literaris que aplegà la seva obra: és una font inexorable de paisatges dignes de ser descrits amb l'objectivitat d'una càmera, però, ensems, els seus trets ofereixen la possibilitat de convertir-se en miralls psicològics dels personatges. A més a més, casualment ‒o no‒, la Cerdanya s'ubica just a la frontera que separa el realisme europeu i la Renaixença.

El recurs ollerià per excel·lència fou l'estil indirecte lliure; era la millor manera de refugiar-se en una aparença realista i, alhora, deixar brollar l'essència romàntica de la Renaixença.

La devallada

Arribà el Modernisme i, de sobte, Narcís Oller es quedà enrere. El seu esperit modernitzant es veié colpit per la mort dels seus estimats companys Yxart i Sardà ‒ja ho hem dit‒. Els cercles intel·lectuals en què es movia s'anaren desfent mica en mica, i quedà sol, arraconat pels nous grups formats, que el veien massa vell per a la nova literatura; en definitiva, fou expulsat del centre del camp literari i destinat a la perifèria. Tot i així, ell feu alguns esforços per a lluitar contra aquesta situació; l'excel·lent novel·la Pilar Prim n'és un testimoni.

A més, forjà una profundíssima amistat amb una de les més reconegudes autores modernistes, Víctor Català, pseudònim de Caterina Albert. Amb tot, el fet que fos una dona i no un home, tenint en compte el context que els acollia, tancava moltes portes d'accés al capital simbòlic que Oller tant anhelava. Caterina Albert no podia fer-li de vincle als nous cercles tal com ho havia fet el seu cosí germà.

Més tard, Catalunya s'obrí al Noucentisme, corrent que anul·lava el gust per les novel·les, amb la qual cosa l'obra del nostre autor es veié encara més ofegada.

Desplaçat del tot, Oller marxà a buscar l'estima perduda al teatre: traduí diverses obres d'aficionats servint-se de les seves potencialitats literàries, que no l'havien abandonat en cap moment.

I així fins els anys vint:

El final feliç

Iniciada la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), el públic català començà a manifestar-se assedegat de novel·les. I, atès que el català encara no s'havia desenvolupat prou, sorgí la figura crucial dels prosistes, els quals començaren a cultivar el català com a llengua literària.

Durant la dècada dels anys 30, amb la Segona República Espanyola (1931-1936), va revifar-se amb gran empenta el motor novel·lístic català.

Els crítics d'aquests dos breus períodes exposaren a Narcís Oller com a model a seguir ‒això sí, tenint en compte que calia adaptar-lo a les noves tendències‒ i esdevingué un paradigma obligat tant per als prosistes com per als novel·listes.

Un parell de curiositats

- Oller va rebre la benedicció del Papa l'octubre de 1902.
- Es diu que la seva filla, Maria Oller, esdevingué pintora com a conseqüència de la passió per l'art de descriure ambients, paisatges i personatges que el seu pare li transmeté.

Fonts

DE MORAGAS, Vicenç. Narcís Oller i de Moragas. La seva vida vista per un contemporani. Valls: Institut d’Estudis Vallencs,1995. ISBN: 84-86083-34-6.

BORDIEU, Pierre. Las reglas del arte. Barcelona: Editorial Anagrama, 1995. ISBN: 84-339-1397-2.