La ruta de L'Escanyapobres. Execució III

“El vi fa sang” en primera persona

Divendres 24 de març

Les vinyes del Castell de Riudabella

(Us recomanem acompanyar la lectura amb la versió audiovisual d'aquesta crònica)

Un matí emmurriat farcit de núvols grisos va llevar-se sobre nostre. A dos quarts de nou, gran part dels participants de l’aventura que som a punt de relatar-vos ens disposàvem a començar-la; des de Valls vam prendre el tren que ens duria a l’Espluga de Francolí, una Espluga que, amb les nostres lectures i paraules, convertiríem en Pratbell. En pic vam ser-hi, retrobats amb el grup restant que havia vingut des de Tarragona, la ruta literària de L’Escanyapobres va encetar-se. La imatge de les vies del segle XIX va recular un segle i mig i, darrere seu, l’Espluga va tenyir-se dels colors i les formes amb què Narcís Oller va descriure-la.

Amb el context històric assentat i el protagonista, l’Escanyapobres, presentat, vam pujar als jeeps que l’empresa Drac Actiu va posar-nos a l’abast. De primera mà vam conèixer les terres de Poblet i Vimbodí que Oller havia escollit per a les escenes campestres de la seva novel·la; aturades a Milmanda, Riudabella, el mas de Moragues i la Granja Mitjana ens van permetre de trepitjar alguns dels escenaris que possiblement l’Oleguer i altres personatges van trepitjar en el món paral·lel de la ficció. A tocar de la Granja Mitjana vam tenir l’oportunitat de penetrar un antic pou de gel amagat sota terra. Vam parlar de desamortitzacions, d’avarícia, de la Coma, de la seva gent... tots els temes referents als llocs que ens acollien.

Jo –l'Aida– llegint al Mas de Moragues

Cap al migdia, els jeeps van enfilar la Serra de Prades i, per camins de cabra recaragoladíssims, amb vistes als frondosos alzinars dels quals Oller havia donat testimoni en la novel·la, vam arribar, com aquell qui diu, a l’últim capítol: la mina. La boca de la Mina Atrevida va albergar unes quantes lectures més que, pel fet d’estar ubicades al mateix lloc que el truculent desenllaç de L’Escanyapobres, van ser objecte d’espòilers importants.

Tot seguit vam fer cap al Mirador dels Frares Encantats, del qual van explicar-nos una llegenda que multiplicava el misteri d’aquell indret tan màgic. Una panoràmica de totes les terres catalanes –des del mar fins les muntanyes de Montserrat i, de lluny, els Pirineus– s’estenia davant nostre sota un cel amenaçador; una imatge certament inoblidable.

Baixant cap a l’Espluga vam aturar-nos a mullar els llavis amb l’aigua de la Font dels Boixets que, segons contava la llegenda que ens havien explicat, allarga la vida de les persones –creuem els dits perquè així sigui–. De passada, dins dels jeeps, vam veure un altre pou de gel ruïnós.

Les tres autores del blog amb les ulleres virtuals

A l’Alberg de Joventut Jaume I vam satisfer es nostres estómacs queixosos i vam instal·lar-nos a correcuita. Les quatre de la tarda van tornar a transformar l’Espluga en Pratbell; més compendis i més lectures explícites, ara pels carrers espluguins. Del Castell d’Or vam anar a la Font Baixa, després cap al carrer dels Ametllers i el carrer del Castell. Gràcies a la col·laboració del Museu de la Vida Rural, en aquest punt vam gaudir d’unes ulleres que construïen virtualment la realitat medieval del castell. Una experiència molt recomanable!

Des del que havia estat el castell, vam descendir cap a l’ajuntament, de l’ajuntament cap a la pedrera del davant de la Residència Jaume I, que els espluguins també anomenen Roques de la Guineu, i de la residència cap al Carrer Nou. Un conjunt d’escenaris on es desplega l’avarícia del triangle protagonista: el notari Magí Xirinacs, la Tuies i l’Oleguer.

La ruta va culminar a la Plaça de l’Església, just sota l’Església Nova, aixecada amb les pedres del castell. Val a dir que, malgrat el regust d’aventura d’aquesta excursió literària, el teatre que vam fer divendres era només un simulacre per al que faríem dissabte oficialment, per dins del poble, de cara a un públic més ampli. Però –al nostre parer– la sensació de viure L’Escanyapobres en primera persona, la possibilitat de palpar les paraules d’Oller sobre el terreny, van ser vivències que van correspondre’s fonamentalment al primer dia.

Aparador de Modes Imma. Margarida Aritzeta va
conèixer la botiguera que havia exposat la seva novel·la
La filla esborrada la tarda de divendres, durant
l'execució de la ruta pel poble.

La pluja va començar a caure amb ganes i la tercera edició del festival “El vi fa sang” va obrir-se amb un tast de vins al Celler Cooperatiu seguit d’una taula rodona amb el títol “El costat fosc en la literatura”.

Quan van fer-se les vuit vam marxar cap a l’alberg per tal de preparar-nos per a l’esdeveniment que ens esperava: el sopar de gala. Ben arregladets i arregladetes, vam travessar el pati que ens separava del pàrquing amb moltes presses, ja que l’aigua queia cada cop amb més insistència. Gràcies als contactes de la nostra professora Margarida Aritzeta i a la influència que exerceix en aquests ambients, els cotxes que van transportar-nos fins el Restaurant Simó de Palau estaven ocupats o conduïts per persones amb renom dins del camp literari. I així l’aventura es feia encara més gustosa i intrigant: pensar que pujàvem al vehicle d’algú que havia fet mèrits literaris amb la inquietud que no ho sabíem i volíem saber-ho, i que, a més a més, ens feia el favor de transportar-nos, a nosaltres, uns mers estudiants novells de filologia, era ben bé curiosíssim, senzillament apassionant. Aquest viatge va encapçalar-lo Salvador Balcells en companyia de Sebastià Bennassar, dos escriptors de novel·la criminal. Nosaltres no sabíem qui eren, tot un pecat del qual Saint Google ens va deslliurar.

El sopar, exquisit, i el debat literari de fons al mode d’un combat de boxa a l’hora dels postres, interessantíssim. La temàtica disputada era la resposta a les qüestions “Pot ser alta literatura el gènere criminal? O més aviat un subgènere?”

La sortida del Restaurant Simó de Palau no va ser gaire literària, però sí una mica criminal. La intensitat de la pluja havia esdevingut neu, neu que en poques hores ho havia cobert tot de blanc. Emocionats com nens petits, vam tornar a l’alberg xipollejant i rient –i, això també, maleint el que no estava escrit perquè l’aigua ens estava calant els mitjons–. La nit era fosca i ens quedava un dissabte per davant, així que, embolicats amb llençols i mantes, vam deixar que la son ens absorbís fins l’endemà.